I mentre m’esperava a la parada de
l’autobús he vist sortir de la cantonada el meu amic Mick, amb la seva motxilla
vermella i una cara trista. M’hi he acostat i l’he tranquil·litzat amb unes
paraules, que l’han reanimat. Sé perfectament que és el que li preocupa a en
Mick. L’obligació.
“Falta poc. Més d’un mes. I tot acabarà.
Quan te n’adonis, ja hi haurem arribat. Arribarem a la Terra Promesa, tal com
t’havia promès. Només s’ha de tenir paciència. Sé que el dia a dia en aquest
vaixell passant pel mar del Malson d’Insti és molt dur i s’ha de fer molta
feina i aguantar els severs capitans del vaixell. Sé que cada dia ens hem
d’enfrontar amb terribles monstres que només de pensar-hi ens fan esgarrifar,
anomenats Exàmens. Si perds contra ells, els teus superiors et poden renyar.
Per guanyar, sol s’han d’aprendre i estudiar els seus atacs, i, el dia que us
els trobeu, posar-los en pràctica. Sé que quaranta minuts de lliure durant les
sis hores que treballem és poquíssim, i tenim poques coses de què parlar. Sé
que t’hagués agradat quedar-te en aquella petita illa, on sempre nevava, tothom
estava en família i s’adornaven els avets, o en aquella altra (que ens hi vam
quedar menys temps) plena d’ous de Pasqua. Però sempre arriba el moment de
tornar al vaixell i tornar a la vida de sempre. Cada dia estic comptant els
dies que falten per arribar al continent, la Terra Promesa, tal com deien els
jueus.
Sé que estar tancats sis hores dins d’un
camarot complint les ordres del nostre superior és una cosa terrible i hi ha
vegades que hem de fer coses durant els temps lliures. La millor hora és l’hora
de dinar, tot i que després hem de fer la feina extra que hem de fer pel nostre
compte que ens ha manat el nostre superior i ens omple tota la tarda i, per
tant, no tenim temps de divertir-nos. Després, sopem, ens n’anem a dormir, i
l’endemà, altre cop a complir ordres del nostre superior. No se’n cansa mai.
Diu que són coses per aprendre però quan arribi a la Terra Promesa me
n’oblidaré de tot, només pensaré a passar-m’ho bé, en res més. Almenys, ens
deixen dos dies a la setmana per reposar, però hi ha hores d’aquestes festes
que les omplim estudiant els atacs dels Exàmens i fent treballs extra manats
pel nostre capità.
Però, tranquil, sé que un dia, al cap
d’un mes i mig de feina, tornarem a la Terra Promesa que fa mesos vam deixar.
No cal patir. Hem d’aguantar i tenir paciència. Hem de tenir esperança.”
En Mick ha rigut i els dos hem pujat a
l’autobús, que ens hauria de portar cap a l’obligació, que finalitzaria quan, a
l’horitzó, veuríem la Terra Promesa que sempre hem desitjat.
