UN DIA D’HIVERN
Tot és com sempre. Un hivern espès i humit envolta el poble. No hi ha neu, aquí mai neva, només fa fred i, aquest, glaça els vidres de les cases. Jo sec prop l’estufa, arraulida a la punta del sofà tota tapada amb una manta. Vaig mirant com passen els anuncis inacabables de la televisió. La mare, enfeinada, es mou d’aquí cap allà amb un munt de paquets plens de coses inservibles que guardàvem dins un armari; ja és hora de llençar-les. Em demana que l’ajudi, tanco la televisió i hi vaig.
Surto al carrer i em dirigeixo a les escombraries. Porto una pila de tres caixes davant meu, la boira no em deixa veure res. Deixo les caixes al costat de la brossa. M’acosto a un arbre; allí hi ha una noia asseguda a terra, tremolant de fred. Té la pell molt blanca i fina, els cabells curts i castanys, porta un vestit una mica antiquat de tiretes. Al veure-la m’hi dirigeixo i li poso sobre la meva jaqueta. Ella em mira, primer amb rostre seriós, que ràpidament es converteix en un gran somriure. No sé que dir-li. Però el silenci tarda poc a marxar. La seva dolça i fina veu m’explica qui és:
-Sóc la Lara. He estat esperant aquí durant molts anys que algú em vingués a ajudar. Vaig morir aquí de fred perquè ningú em va voler ajudar. – M’agafa un calfred que poc a poc se’n va- Tu m’has ajudat, i gràcies a això ara podré pujar al cel. – La seva pell blanca s’il·lumina, la seva mirada brilla i surt el sol. S’enlaira al cel amb un somriure i em diu adéu amb un suau moviment de mà... Li retorno l’adéu. No sé ben bé què acaba de passar, però el meu cos se sent alleujat i tranquil.
El sol llueix amb intensitat, la boira escampa i, lentament, cauen del cel petits flocs de neu blancs i brillants. Es respira un aire fresc i càlid a la vegada... És una dia per recordar.
