ESPERANÇA. ADRIÀ MORENO. 2N B

I mentre m’esperava a la parada de l’autobús he vist sortir de la cantonada el meu amic Mick, amb la seva motxilla vermella i una cara trista. M’hi he acostat i l’he tranquil·litzat amb unes paraules, que l’han reanimat. Sé perfectament que és el que li preocupa a en Mick. L’obligació.

“Falta poc. Més d’un mes. I tot acabarà. Quan te n’adonis, ja hi haurem arribat. Arribarem a la Terra Promesa, tal com t’havia promès. Només s’ha de tenir paciència. Sé que el dia a dia en aquest vaixell passant pel mar del Malson d’Insti és molt dur i s’ha de fer molta feina i aguantar els severs capitans del vaixell. Sé que cada dia ens hem d’enfrontar amb terribles monstres que només de pensar-hi ens fan esgarrifar, anomenats Exàmens. Si perds contra ells, els teus superiors et poden renyar. Per guanyar, sol s’han d’aprendre i estudiar els seus atacs, i, el dia que us els trobeu, posar-los en pràctica. Sé que quaranta minuts de lliure durant les sis hores que treballem és poquíssim, i tenim poques coses de què parlar. Sé que t’hagués agradat quedar-te en aquella petita illa, on sempre nevava, tothom estava en família i s’adornaven els avets, o en aquella altra (que ens hi vam quedar menys temps) plena d’ous de Pasqua. Però sempre arriba el moment de tornar al vaixell i tornar a la vida de sempre. Cada dia estic comptant els dies que falten per arribar al continent, la Terra Promesa, tal com deien els jueus.

Sé que estar tancats sis hores dins d’un camarot complint les ordres del nostre superior és una cosa terrible i hi ha vegades que hem de fer coses durant els temps lliures. La millor hora és l’hora de dinar, tot i que després hem de fer la feina extra que hem de fer pel nostre compte que ens ha manat el nostre superior i ens omple tota la tarda i, per tant, no tenim temps de divertir-nos. Després, sopem, ens n’anem a dormir, i l’endemà, altre cop a complir ordres del nostre superior. No se’n cansa mai. Diu que són coses per aprendre però quan arribi a la Terra Promesa me n’oblidaré de tot, només pensaré a passar-m’ho bé, en res més. Almenys, ens deixen dos dies a la setmana per reposar, però hi ha hores d’aquestes festes que les omplim estudiant els atacs dels Exàmens i fent treballs extra manats pel nostre capità.

Però, tranquil, sé que un dia, al cap d’un mes i mig de feina, tornarem a la Terra Promesa que fa mesos vam deixar. No cal patir. Hem d’aguantar i tenir paciència. Hem de tenir esperança.”

En Mick ha rigut i els dos hem pujat a l’autobús, que ens hauria de portar cap a l’obligació, que finalitzaria quan, a l’horitzó, veuríem la Terra Promesa que sempre hem desitjat. 

UNA ASSASSÍ BEN PECULIAR. ROGER RAIDÓ. 2n A

Un assassí ben peculiar

L'home amb barret portava a la mà dreta un paraigua amb una xeringa plena de verí molt potent ocultada al pal del paraigua. El noi vestia molt reservat, amb un abric negre tan llarg que li arribava fins als genolls. A més duia uns guants negres i un barret llarg i despertava certa incògnita, ja que lluïa tants complements negres que gairebé no mostrava el seu rostre, era l'home de negre. De sobte, em vaig fixar que l'home sinistre girava al voltant de la cantonada. Devia tornar cap a casa seva, ja havia acabat el seu treball, assassinar. No cal que parli tan horrorosament del meu amic, Ígor Akinféyev. En realitat no era un assassí dolent, era un agent rus infiltrat per l'FBI, per eliminar els delinqüents que no eren detectats per les autoritats. Com que era rus s'infiltrava en màfies russes, com les traficants de droga, armes... i matava els delinqüents més importants de la ciutat que causaven grans problemes a l'FBI. Nova York estava podrit, deixant de mirar el seu aspecte modern, tenia molta mala gent que causaven problemes a la societat i el meu amic els solucionava.

Ara ja sé perquè l'Ígor mata mafiosos, però en un principi pensava que era un delinqüent ben peculiar. Als seus assassinats mai deixava cap empremta dactilar ni cap marca en el cos del mort. Era un professional. L'únic que vam trobar després d'analitzar els cossos, va ser un verí que en Claudio (així li deien) injectava a les seves víctimes i que provocava la mort instantània. Deixant de banda els seus mètodes d'assassinats, vaig reunir fotos dels atemptats contra la màfia russa dels últims deu anys. Vaig fixar-me que en totes les fotos sempre hi sortia un home amb un paraigües a la mà dreta i que vestia amb un barret negre i un gran abric. Començava a entendre les coses. El paraigües devia portar una xeringa amb verí amb el qual l'home duia a terme les seves matances. Si els atemptats de les fotos eren a Espanya l'home hi era, si eren a Itàlia també hi era. No crec que fos cap casualitat. Aquell era l'assassí. Tot i això no sabia ni quina era el seu nom autèntic, ni perquè matava únicament a russos. Però sabia que un grup de mafiosos es reunirien en un magatzem per preparar algun delicte, com pot ser el tràfic de drogues. Allà trobaria a Claudio, segur que faria algun assassinat.

Al saber això vaig dirigir-me al magatzem dels afores de la ciutat. A l'arribar, em vaig fixar que hi havia una pinya de russos conversant i el que més em va cridar l'atenció fou l'home del paraigües; ara estava clar que havia anat al lloc adequat. Com que tota la zona estava plena de russos, vaig decidir esperar Claudio a dalt del turó que envoltava el magatzem. Segur que l'assassí eliminaria tots els mafiosos i després abandonaria l'estança. De sobte, va arribar un cotxe, devia ser el cap, ja que només de veure'l els homes van entrar cap al magatzem. Mitja hora més tard vaig veure la silueta d'algú, era l'home del paraigües que s'espolsava els braços i feia via cap al seu mono volum. A partir d'aquí vaig actuar, el vaig apuntar amb la meva pistola i vaig dir-li: "FBI, acompanya'm que el portaré a comissaria". En aquest precís moment el noi va fer un moviment amb el braç i va treure's de la butxaca la placa de l'FBI. Em va explicar, que ell també era el departament, es tractava d'un home infiltrat que s'encarregava d'eliminar les màfies més perilloses de la zona. Em va ensenyar el paraigua amb el verí amb el qual feia els assassinats. També afirmà que tot això ho feia perquè volia trobar el cap rus Petrencov, ja que en un passat va matar la seva família. En Claudio, que es deia Ígor, m'havia revelat qui era en realitat.

Problema resolt, cas tancat.