- M’agradaria un món de bogeria descontrolada, on ningú digués a ningú el que havia de fer i tothom pogués fer el que li vingués de gust.- va dir en Pepito, enfurismat pel càstig que la seva mare li havia imposat després de trencar un vidre del menjador.
- Un món ple de disbauxa seria horrorós, això per començar. I per acabar, no em cridis!- va exclamar la mare d’en Pepito.
En Pepito se’n va anar, encara enfadat. Es va tancar a la seva habitació, es va agitar al llit amb en Chita i es va adormir profundament.
El va despertar una trompeta. Es va aixecar ràpidament i va observar l’habitació on es trobava. Era la seva però costava de reconèixer perquè estava molt desendreçada. La taula i la cadira, per terra, i els llibres, dibuixats i amb pàgines esguerrades Estranyat, va sortir al carrer.
Algunes cases estaven incendiades i al cel, avions volaven descontroladament i n’hi havia que baixaven a la ciutat i tocaven el carrer amb les rodes de l’avió. Una vegada, s’endugué una persona, fins i tot. Hi havia cotxes que corrien per la vorera o per sobre dels cables telefònics. Els animals del zoo corrien pels carrers i hi havia nois muntant-los com si fossin cavalls. Els qui pujaren sobre l’elefant del zoo, van caure a terra per l’impacte contra un fanal ja que l’elefant passava justament per sota del fanal.
En Pepito, desconcertat, va començar a córrer pels carrers fins que sortí de la ciutat i anà a parar a un camp d’arbres fruiters. Prop d’allí, va veure un pagès que per collir la fruita feia servir dinamita i nitroglicerina. La fruita volava pels aires i, amb una mica de sort, anaven a parar al palot.
En aquell moment, es despertà. Havia tingut un somni molt estrany però que li havia donat una lliçó: un món normal és molt millor i menys perillós que un món ple de disbauxa. I ràpidament anà a demanar perdó a la seva mare, que ho acceptà, somrient.
