LA FELICITAT. JOSEP VENTOSA. 2n B

LA FELICITAT

Penso que no hi ha una fórmula secreta per ser feliç, al menys jo no la tinc. Suposo que no és el mateix la felicitat per una persona que viu en una societat desenvolupada que per una altra que viu al tercer món. Per una persona que viu al tercer món la felicitat pot ser una cosa tant senzilla per nosaltres com assistir a l'escola, tenir un llibre, una joguina, unes sabates o simplement menjar.

Per nosaltres, com que tenim les necessitats bàsiques cobertes, és molt més complicat; la gran majoria d'adolescents de la meva edat tenen mòbil, tablet, videojocs però si els preguntessin si són feliços dirien que no. I és que això no és suficient per ser feliç perquè envoltar-se de coses materials no dóna la felicitat ni tampoc tenir molts diners. Per una persona que està malalta suposo que la seva felicitat seria estar curat.

Personalment penso que la felicitat completa no existeix però hi ha coses que ajuden a ser feliç com ara a estar content amb tu mateix; això és fonamental. Si estàs content amb tu mateix tens el 50% de la felicitat. També és important tenir a algú que t'estimi i algú a qui estimar. També dóna molta felicitat fer alguna cosa pels altres sense esperar recompensa i en el meu cas em fa molt feliç cuidar a algun animal.

UN DIA D'HIVERN. ALBA JOVÉ. 2n B

UN DIA D’HIVERN

Tot és com sempre. Un hivern espès i humit envolta el poble. No hi ha neu, aquí mai neva, només fa fred i, aquest, glaça els vidres de les cases. Jo sec prop l’estufa, arraulida a la punta del sofà tota tapada amb una manta. Vaig mirant com passen els anuncis inacabables de la televisió. La mare, enfeinada, es mou d’aquí cap allà amb un munt de paquets plens de coses inservibles que guardàvem dins un armari; ja és hora de llençar-les. Em demana que l’ajudi, tanco la televisió i hi vaig.

Surto al carrer i em dirigeixo a les escombraries. Porto una pila de tres caixes davant meu, la boira no em deixa veure res. Deixo les caixes al costat de la brossa. M’acosto a un arbre; allí hi ha una noia asseguda a terra, tremolant de fred. Té la pell molt blanca i fina, els cabells curts i castanys, porta un vestit una mica antiquat de tiretes. Al veure-la m’hi dirigeixo i li poso sobre la meva jaqueta. Ella em mira, primer amb rostre seriós, que ràpidament es converteix en un gran somriure. No sé que dir-li. Però el silenci tarda poc a marxar. La seva dolça i fina veu m’explica qui és:

-Sóc la  Lara. He estat esperant aquí durant molts anys que algú em vingués a ajudar. Vaig morir aquí de fred perquè ningú em va voler ajudar. – M’agafa un calfred que poc a poc se’n va- Tu m’has ajudat, i gràcies a això ara podré pujar al cel. – La seva pell blanca s’il·lumina, la seva mirada brilla i surt el sol. S’enlaira al cel amb un somriure i em diu adéu amb un suau moviment de mà... Li retorno l’adéu. No sé ben bé què acaba de passar, però el meu cos se sent alleujat i tranquil.

El sol llueix amb intensitat, la boira escampa i, lentament, cauen del cel petits flocs de neu blancs i brillants. Es respira un aire fresc i càlid a la vegada... És una dia per recordar.

L'AMISTAT. MARTA ARESTÉ. 2n B

L’amistat és un tresor. Un tresor que has d’anar cuidant i fent créixer dia a dia. Una veritable amistat, és aquella que necessites al teu costat dia rere dia i  aquella que sempre és amb tu en els moments més difícils i crítics. Diuen que les veritables amistats es podem comptar amb els dits de la mà i és cert, al llarg del trajecte de la vida vas veient quines amistats valen la pena cuidar i quines has de deixar córrer perquè no van enlloc.

De vegades, hi ha aquells petits obstacles que fan que alguna amistat es trenqui per uns moments o de vegades per sempre.. Tot i això si una amistat realment t’importa, fas tot el necessari per no perdre-la, encara que diuen que res és per a sempre.

Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d’hores d’escola; altres, de sortides, cine, diversions, i n’hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què. Avui en dia, n’hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això deixen de ser menys importants. Diferents, però no menys importants. Realment, si tens una verdadera amistat al teu costat, tens tot el millor que podries tenir, perquè tenir-la significa que tens a una persona molt important al teu costat, una persona que t’ajudarà en tot el que faci falta, una persona que t’eixugarà les  llàgrimes quan ho necessitis i una persona que, per petita que sigui la rucada, et farà somriure.

Finalment, si ens poséssim a pensar com d’importants són per a nosaltres les amistats, ens adonaríem  que s’han de cuidar, i faríem que dia rere dia aquestes es fessin  més fortes, millors i úniques.

DIARI ENTRE GUERRES. XAVIER CASTELLNOU. 2n C

DIARIS ENTRE GUERRES

Estimat amic,

Avui ha estat un dia molt bonic, però només fins al migdia, ja que a l’escola he tret bones notes, he treballat molt i he après moltes coses noves. Ah! Per cert sóc un nen de Síria i tinc sis anys, em dic Bobby. Al migdia s’han començat a sentir trets de metralladores i altres armes de foc als afores del poble. Crec que acaba d’esclatar una guerra. Els meus pares comencen a estar preocupats, intenten amagar-me la tristesa, però per molt que s’hi esforcin els veig i em poso molt trist. Espero que s’acabi ràpid i no hi hagi gaires morts. Són les cinc de la tarda i una bomba ha caigut al barri del costat. Tinc por de la guerra i crec que els pares hauran de marxar.

Estimat amic,

És el segon dia de guerra, al matí ha arribat una carta dient que el pare havia d’anar-se’n a lluitar amb el bàndol sirià o si no arrasarien la cas. Crec que no tindrà cap opció més si no vol que morim tots bombardejats. El meu germà gran de 15 anys està molt preocupat per què el bàndol contrari al que va el pare ha segrestat al seu amic Haitam perquè lluiti amb ells. Es pensa que ell serà el següent i per això intenta amagar-se. Ja fa dos dies que no surt de la seva habitació per por que el trobin. M’ha dit la mare que si no troben a altres combatents adults ens cridaran a nosaltres, els nens, per anar a la guerra. Jo no hi vull anar perquè sé que moriré.

Estimat amic,

Estic enmig del camp de batalla amb una arma rara i armat com els soldats adults. Tinc por perquè no sé fer servir armes de foc. La mare ha estat assassinada davant dels meus ulls perquè no volia que se m’emportessin a lluitar. El pis ha estat bombardejat i ha mort molta gent. Acaba d’iniciar-se la guerra i no sé què fer. Segueixo al meu cap en tot el que fa fins que arribem a un lloc on ens dóna l’ordre de disparar. Els dos bàndols comencen a disparar i jo també. Al cap de 30 minuts en guerra jo he estat assassinat pel meu propi are. NO M’HO PUC CREURE!!!